Una mirada més pròxima als estudis de valencià a París. Estada d’observació al Centre d’études catalanes, del 29 de novembre al 3 de desembre de 2021

 

 

El vol a París va ser plàcid. Però uns dies abans estava una miqueta neguitós; era el primer avió que agafava des que fa un parell d’anys la pandèmia va obligar a repensar la mobilitat, i també els entorns educatius i socials. A l’aeroport tot semblava tranquil, s’hi notava que la gent tenia ganes de moure’s i de viatjar. Un café, una última revisió al programa d’estudis que m’havien avançat per correu electrònic, i cap a la porta d’embarcament. Com esperava, el vol de València a París va ser còmode, calmat, i en poc més de 90 minuts vaig arribar a Orly.

L'objectiu de la visita era desenvolupar un treball de camp, una observació (job shadowing) dels programes curriculars i de les metodologies d’ensenyament del català a l’exterior, en aquest cas al Centre d'Estudis Catalans (Centre d’Études Catalanes), una institució adscrita a la Facultat de Lletres de la Universitat de la Sorbona. M’havia proposat conéixer l’estructura de la internacionalització dels estudis de català a París: com s’hi organitzaven els plans d’estudi, de quins recursos i materials disposaven, els programes d’acolliment de l’alumnat, les instal·lacions i les estratègies que havien posat en marxa per a afavorir una interacció constant entre el Centre i les estructures culturals i educatives de la ciutat.

Tan bon punt vaig arribar a París, i després d’instal·lar-me en l’hotel, vaig anar al Centre d'Estudis Catalans, on m’esperava la secretària, Valérie, i el seu gos, el Bruno, que si bé no parlava valencià, el gos, l’entenia perfectament bé. El Centre d'Estudis Catalans forma part del Grau d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la Facultat de Lletres de la Universitat de la Sorbona. Està situat al barri de Marais, en ple centre de la ciutat, en un hotel del segle XVII que pertany al patrimoni de la ciutat de París. La façana destaca entre els edificis del voltant, i està decorada amb un baix relleu que representa Sant Jordi, obra de l’escultor català Apel·les Fenosa.

El Centre, segons contava Valérie --a mesura que em mostrava les instal·lacions i els serveis que hi oferien--, va ser creat l'any 1977 sota el patrocini del rector de la Universitat de París-Sorbona, i per iniciativa conjunta de professors i investigadors d'aquesta mateixa universitat, i té una triple vocació: acadèmica, cultural i científica. Després d’un primer contacte amb l’espai, vaig conéixer el professorat que hi treballa, que em van fer una aproximació al programa docent i a les metodologies de treball. Adrià i Mireia, dos joves ben simpàtics i engrescats, em van convidar a assistir a les seues classes, i aquell mateix dia vam organitzar el ‘grand tour’ per la ciutat. I no és cap broma, perquè l'ensenyament de català està repartit per tota la ciutat, entre el Centre d'Estudis Catalans, el Centre Universitari de Clignancourt (Centre universitarie de Clignancourt) i l'Institut d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans (Institut d’études ibériques et latino-américaines).

Amb l’agenda disposada, l'endemà vaig començar per l'Institut d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans, on s’imparteixen els cursos de llengua dels nivells bàsic i elemental (A2 i B1). L’alumnat era molt heterogeni, provenien de graus diversos, i en moltes ocasions, amb aproximacions múltiples pel que fa a l’aprenentatge d’una L2. La tasca del professor era essencial per tal de cohesionar el grup, i calia parar molta atenció a les dinàmiques de classe i a la metodologia de l’ensenyament, basada en factors comunicatius i d’acompanyament lingüístic. Adrià, el professor que feia tot just uns mesos que hi havia començat, m’explicava quins eren els reptes que tenia, i com s’hi trobava en el paper de professor; la conversa va ser molt fluida, i vam poder comentar els resultats de les observacions que hi vaig fer.

El segon dia vaig anar al Centre Universitari de Clignancourt. Novament m’hi vaig trobar amb l’Adrià, i vaig assistir a una classe de cultura; aquell dia tocava parlar de Prudenci Bertrana i de la Girona literària. Després de la classe, l’altra professora del programa de català, la Mireia, m’hi esperava per parlar-me de les seues classes i del material que feia servir a l’hora d’engrescar els estudiants. Em va explicar que ella s’encarregava d’alguns grups del nivell A2, i també del B2; i que, a més, era la tutora d’un curs de cultura catalana, una introducció general als corrents culturals del segle XX. En les classes de llengua, destacava el paper actiu dels estudiants, amb l’objectiu posat en el desenvolupament de les competències comunicatives avançades, i partia sobretot del coneixement previ que els estudiants ja tenien d’altres llengües romàniques, el francés i l’espanyol.

La resta de dies de l’estada els vaig passar al Centre d’Estudis Catalans. Allà s’imparteixen les assignatures dels anys 3 i 4 del Diploma de Català, això és, el nivell més avançat de llengua i les assignatures de cultura especialitzada. Vaig assistir al curs de B2 i al curs de cultura visual, ‘Barcelone, capitale culturelle et artistique’, impartida pel professor titular de la Facultat de Lletres, Sergi Ramos. Els estudiants que assistien a aquest curs ja mostraven una vessant més acadèmica i un interés per accedir a un coneixement sòlid i més pregon de totes les manifestacions socials i artístiques de la cultura catalana. Cal fer notar que la Facultat de Lletres també organitza intercanvis interuniversitaris en el marc de les convencions Erasmus/Sòcrates, amb les universitats de Barcelona, ​​Tarragona, València i Alacant, i que entre els assistents a aquest curs hi havia estudiants de diverses universitats del territori valencià.

Aquells dies també vaig aprofitar per conéixer la biblioteca del centre, el fons i els serveis que oferia. El Centre posa a disposició del públic una biblioteca d'11.000 volums aproximadament, entre els quals hi ha obres antigues i rares de la col·lecció Cambó, així com els principals diaris i publicacions periòdiques en llengua catalana. Tot un espai de documentació a l’abast dels estudiants i dels investigadors de la universitat que treballen directament sobre els territoris de parla catalana.

 

 

professors de català de l’Institut Ramon Llull (IRL), em vaig reservar una jornada per visitar i conéixer de prop la seu que l’IRL té a París, i vaig arranjar una reunió amb el delegat de la institució a França, Raül Gili, el qual, ben amablement, em va mostrar la tasca que hi tenia encomanada i els projectes educatius i culturals de l’IRL en aquest país, entre els quals destaca una relació ben coordinada amb el Centre d’Estudis Catalans. A més dels cursos de llengua i cultura catalanes, el Centre també organitza, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, un seguit d’activitats culturals, com ara exposicions d'artistes (pintors, escultors, ceramistes, fotògrafs...), així com un cicle de conferències, en català o francés, sobre diversos temes històrics, literaris, artístics..., oberts al públic en general. Durant la setmana que vaig compartir amb ells, en el vestíbul de l’edifici hi havia instal·lada una exposició d’escultura de Naxo Ferreras i, a més, s’havia programat una taula redona sobre l’experiència artística d’alguns autors catalans a París, ‘Une aventure artistique des années 60: les Catalans de Paris’, i un seminari d’estudis catalans, ‘De París a Barcelona: la transferència de la modernitat vista per Ramon D. Perés’.

Amb tot aquest tragí, vaig tindre temps de passejar per la ciutat, fer parada en alguna boulangerie i visitar els museus més emblemàtics. I també d’anar al teatre. Vaig poder assistir a alguns dels projectes culturals i artístics que s’organitzen des de l’IRL, entre els quals m’agradaria destacar l’obra programada en el circuit de teatres públics, Trans (més enllà). L’obra, pensada i dirigida per Didier Ruiz i la companyia teatral La Compagnie dels Hommes, buscava donar veu als invisibles; en aquest cas a cinc persones que, des de l’escenari, narraven la seua experiència i el lloc que ocupen en la societat després de fer el trànsit cap a una nova identitat de gènere. L’obra era en català, francés i espanyol, i representava una magnífica oportunitat per als estudiants de català, que van poder parlar i debatre obertament amb l’equip artístic.

 

Amb tot, aquesta mobilitat va ser una oportunitat magnífica per a conéixer els
programes d’internacionalització de la llengua i la cultura pròpies en l’exterior i,
alhora, per observar de primera mà les estratègies i mètodes d’ensenyament
del valencià com a L2. Ara per ara, els professors de valencià a les EOI
valencianes estem immersos en un debat al voltant de les noves pràctiques
docents i de la imbricació del valencià, que és L1 per a molts dels nostres
alumnes, en les metodologies i l’estructura del Marc Europeu Comú de
Referència, tot seguint les directrius del Consell d’Europa. El repte és ingent,
però amb l’observació i l’exemple de bones pràctiques en altres centres de
referència, com és el cas del Centre d’Études Catalanes, els estudiants de
l’EOI de Paterna i tots els col·legues del centre podrem posar en marxa
dinàmiques i estratègies innovadores i ajustades a la nostra realitat més
immediata.